la meva crònica- gràcies

Sortint una mica del sistema habitual de fer entrades al blog, aquest cop no li passo el brown al Carles, tinc ganes de fer la meva crònica. Motiu, doncs està clar, he aconseguit acabar la proba, més dura que he fet mai.

No era la meva primera marató, estava preparada? si, set setmanes desprès de la marató de BCN, amb una setmana de recuperació justeta, uns entrenaments que estava més que contenta per enfrontar-me a la cursa, però amb dues darreres setmanes de sensacions estranyes, cansament acumulat, coco? però res que fos suficientment important com per creure que acabaria com vaig acabar.

Uns quants del grup pugen divendres, jo pujo dissabte, quan arribem, anem a buscar el pitralls, bon ambient, els recollim ràpid, i el Carles s'entreté mirant i marcant en uns mapes els punts ideals per que ens vagin a veure. Tornem als apartaments, i gairebé és hora de sopar, com nosaltres no tenim cuina, sopem a Cals Gamisans, un bon plat de pasta, amanida i salsitxes, i de postres plàtan i iogurt, tot a punt per anar a dormir. Però no, estic massa nerviosa, i no puc, total, em poso a pensar a quin ritme sortir i així comptant parcials m'adormo....... El despertador sona a les 6.30, una dutxa i a esmorzar, com sempre el meu iogurt amb cereals, suc de taronja i un cafetó. A les 7.15 ens posem en marxa cap a la sortida, hi ha boira, a veure quin dia ens espera....

Bé, ja està deixem les bosses al guarda-roba, escalfem una mica, surt el sol!. I ens anem a la sortida directament, soc massa impacient per fer el passeig amb els romans i arrossego al grup amb els meus nervis cap a la línia de sortida. Esperem al soldats, tres dos un, pum, sortim, primers metres al costat del Carles, ens desitgem sort i a per totes. Cada un agafa el seu ritme, em trobo bé, i merda, els primers qms no miro parcials, l'he cagat, qm 5 en 21' massa ràpida..... però em trobo bé, i vaig fent, pensant, ui afluixa, no la caguis... però per una altra part penso no, mentre pugui aguanto el ritme. Vaig fent primer punt de gir, ens creuem amb tothom, el Carles, va amb l'Angel i el Fernando, bé, jo ja fa estona que tinc clar que correré en solitari.... i efectivament, tornem cap a les runes passem per la sortida, i la gent animant a tope, és genial. Correm amb els dels 10 i la mitja i anem avançant a gent, això et fa augmentar el ritme, inconscientment i no és gens bo. Tornem al pont, i abans d'enfilar la pujadeta veig al Manu caminant.... merda, s'ha ressentit de la lesió. Aquest cop però, no entrem cap al passeig si no que anem en direcció al mar, aquí tinc una mooooooooooolt agradable sorpresa, el Francisco i els seus estan cridant com a bojos amb una pancarta "Isabel la bala del Vallés", aquesta la vull per mi!!, se'm posa la pell de gallina, ara toca córrer al costat del mar, bé, veig que més o menys porto un bon ritme, passo la mitja en 1h 32', no sé potser ho pagaré. Ja porto dos gels, als qms 10 i 20 com toca, bebent a cada avituallament, ara sé que bé el tram xungo i dur. Sortim del poble, carrer d'Albons, i enfilem carretera aquí començo a patir, intento agafar-me a un noi, però no puc, les cames em fan mal, afluixo, no sé si porto molt marge a la segona, però o baixo el ritme o no aguantaré. Els qms van caient i el ritme va disminuint....però així puc anar seguint. Tot i que tenia clar que aquest tram és el més dur, no se'm fa tant llarg, vaig molt concentrada a les meves cames i a la més mínima molèstia que noto, no penso en res més. Arribo ja a Albons, una mica més i girem ens anem creuant amb la gent, la majoria m'anima, s'agraeix, però,...... vaig tocadilla. Tornant em paro als avituallaments a veure coca-cola i aquarius quan em toca arrencar és pitjor encara, però era una opció que havia de provar. Aigua per les cames, a veure si reaccionen, no però haig de seguir, tinc un cert marge amb la segona, la Carme que em permet afluixar per intentar recuperar. Bé, no recupero però les cames sembla que millorin una mica. Tornem al poble, ara a veure si amb els ànims de la gent es fa més amé, error.... no, toca continuar patir. 35 veig al Pep, em pregunta com vaig, fatal, amb rampes, em diu afluixa, si ja sé afluixar.....-36-37.....em creuo al Carles i l'Angel ells ja de tornada i en el 40, i m'animen, però buffff cada cop les cames estan pitjor!!!!sort que baixa, però merda, desprès puja.... si, ara amb el Fernando, ell puja, jo baixo, Isabel ahora nos toca sofrir escolto.... però penso ja porto molta estona patint. Ara a pujar... merda, pasetes curtes, ritme lent, però no vull caminar, no, no caminaré en cap moment, al 40 torno a parar-me a veure, ara l'aigua ja no fa res, ni pel cap, ni per les cames..... però només falten 2. Allà esta la Mai i uns quants més animant, corren amb mi uns metres, els hi agraeixo però no puc ni respondre'ls. El 41, bé, va ja està fet, la Kasu-Susanna i uns quants correcats, es desfan en crits, campiona, campiona.... haig d'arrivar, no tinc una altra opció, però ja porto una estona anant amb un noi, i tots dos anem clavats, ells es para camina i torna a córrer, jo no puc, si paro no arrenco, si, per fi, la pujadeta, allà està el Toni, i la resta, em pregunta com vaig, buf fatal no puc, em segueix una mica, el Jordi es posa al meu costat tot el passeig fins a meta, el Toni també m'agafa, els dos al costat, és emocionant, tothom animant, la premiére femenine..... la primera dona, sento que diuen però no puc respondre, no puc agrair, em concentro a continuar intentar córrer amb un mínim d'estil, dos repetxonets.... si ja està allà vermell, la meta, però no arriba, bufffffff que llarg.............la porta, la meta, la pancarta, els crits de tothom, els meus de dolor!!!!! però ja està, 3h 16'32", primera, campionat de catalunya absolut i veterà de marató, i m'abraço amb el Francisco, no puc, necessito oxígen, unes cames noves, i l'entrevista ara, quatre paraules sense sentit, no m'arriba la sang al cervell, però és igual. M'abraço amb el Toni, estic contenta, veig al Carles, tampoc camina molt bé, intento arribar fins on està i abraçar-me, però ui, m'agafa rampa al bessó...... soc incapaç d'estirar, no puc, les cames no em responen.

Lliurament de premis, i m'acompanyen els nens al podi, increibles fotos!, ara ja està, parlo amb uns, amb altres, no sé si he saludat a tothom, em faig fotos, però em sembla que em deixo a algú, no sé vull donar-li les gràcies a tots, però no dono l'abast. I una sorpresa, el Carles, tercer de la seva categoria!!! Cursa completa. Tothom ha fet un bon paper, a la marató, a la mitja i als 10.

Llestos, va marxem a dinar, arribem als apartaments, el bikini i a la piscina gelada, però anirà bé, o no?. Dinar improvisat però molt agradable, i toca marxar. Al cotxe i cap a casa, però no puc descansar estic tant cansada que no paro de xerrar.

Ara toca analitzar, i ser realista, avui si que he estat conscient del que he fet, com he acabat, del que he patit. Una marató en solitari, orgullosa per haver pogut acabar-la, per haver aconseguit el podi, i per haver-me demostrat que tot i no obtenir el resultat esperat, si vull puc!!!

Ahir si que vaig conèixer el patiment en una cursa, si que vaig veure al llop!

Gràcies!!!, aquesta victòria és gràcies a tots vosaltres, i especialment per tu jefe.

Espero que us animeu i expliqueu les vostres sensacions..........