Activitat solidària per
recaptar diners per la Covid-19 en un dia ventós, gèlid i assolellat, a parts
iguals.
Relat de la sòcia Elena Albertí, on explica la seva experiència dins d'aquesta activitat organitzada el dia 2 de gener de 2021.
La jornada havia començat en
la foscor de la nit. Ja el dia abans, però, els organitzadors havien realitzat
l'itinerari amunt i avall, recorrent tots els punts de la ruta, tot fent
especial atenció als encreuaments i a un punt molt especial on s'havia de
passar per sobre d'un tub, envoltat d'esbarzers i de vertigen, del circuit de muntanya
(de 5,5 km). També hi havia un circuit d'asfalt (de 6 km).
Amb el sol amagat rere les
muntanyes i un fred horrorós intensificat pel vent, van col·locar taules i
tanques i tot el necessari perquè els més matiners, com l'Aitor, poguessin
sortir a les 7 del matí, quan mig poble encara dormia. Mentre ja s'estrenava el
recorregut, la resta de participants es preparava, cadascú amb els seus rituals
i
robes, a casa seva. El meu marit va
marxar a córrer a les 8 i allà em vaig quedar jo, a casa, amb la meva
inquietud, sense poder compartir-la amb la canalla que encara dormia. Em vaig
equipar i uns nervis em van recórrer el cos. El dia abans havia anat a passejar
fent la ruta i havia descobert, pel meu horror, que al mig del camí havien
posat un tub, prim i llarg, envoltat del no res, d'aigua, foscor i molts
esbarzers, no sabria precisar. Tant incrèdula m'ho vaig mirar que,
convençudíssima que per allà no podia ser vaig agafar l'altre caminoi,
direcció
la font del Frare. El GPS va
començar a fer sorollets sospitosos. Mec! Mec! Que voldria aquest? Com per allà
hi ha poca cobertura no vaig fer cas dels sorolls i vaig seguir. Mec! Mec! Mec!
Vaig treure l'aparell de la butxaca i una suor freda em va recórrer el cos vers
la certesa que aquella pantalla m'indicava... El camí seguia pel tub, per on
estava ara no era, tot i les meves ganes tremendes que fos per allà. Vaig
recular tremolosa i m'anava mentalitzant. Pels que encara no ho sabeu, us haig
de confessar que tinc vertigen. Una cosa començava a tenir clara: si m'aturava
com abans, no tindria les forces necessàries per passar. Així que m'hi vaig
acostar, el cor es va accelerar perillosament, les cames em van començar a fer
figa i no se si
tenia fred o calor. Vaig
agafar els bastons com una funambulista, sort que no em veia ningú, i vaig
començar a caminar, procurant fixar la vista en el tub. I és clar, les coses
que es fan sense pensar... A mig camí em vaig adonar que ja no tenia valor per
donar la volta, penedida de la meva gosadia imprudent.
ꟷ Que no veus que estàs sola i
que si caus allà et quedes! em deia una veueta gens útil en aquells moments.
Les cames van ser de gran ajuda, la ment ja no, i amb una força de voluntat
extraterrestre vaig anar fent saltets o passes o no sé què fins arribar a
l'últim esglaó plena de vertigen, de taquicàrdia, de suor freda i de mal cos en
general. Però l'havia travessat!!! L'eufòria no va poder contrarestar el cos de
blandiblú que se'm va quedar i la sensació de culpabilitat d'haver fet una
imprudència.
ꟷ Que tens fills petits, quina
vergonya! em deia la veueta. La pujada em va venir bé per recompondre'm una
mica i baixar pulsacions, però vaig arribar a
casa dient-li al meu marit que jo per allà no podria tornar a passar
sola.
No et preocupis, ara els hi
dic als organitzadors. No et desapuntis, per ara, i sinó pensa que sempre pots
fer la volta per la font del Frare, va afegir com si res.
Em vaig anar a dormir aviat
per no pensar més en el tema. No les tenia totes.
L'endemà és on ens havíem
quedat, després d'aquest parèntesi. Així doncs, quan va arribar el meu marit de
córrer, ja em va veure els ulls interrogatius fixats als seus.
ꟷ Han posat una corda i han tret esbarzers! Tampoc m'hi he pogut fixar gaire, anava corrents!
A sobre vacil·lant, vaig
pensar,... com ha passat corrents... Ja!
Aleshores vaig prendre una
decisió. Si havien passat tantes molèsties fent el tema més "segur"
havia de passar com fos. I, secretament, pensava que potser podria coincidir
amb algú que em pogués donar un cop de mà.
Vaig agafar els meus nervis i
els meus bastons de marxa nòrdica i em
vaig presentar a la sortida. De seguida que em van veure arribar, el David i
l'Andrés, em van dir que havien posat tot de mesures al tub. No podia ser
desagraïda!
ꟷ Espero passar-lo! Tinc
aquesta intenció... vaig dir més decidida del que realment estava.
I com si tingués un coet al
cul, vaig sortir disparada i no em va caldre tret de sortida ni públic per
tenir l'adrenalina als màxims compatibles amb la vida, rondant-me dins del cos.
Amb aquesta sobredosi química, els peus m'anaven a tope, concentrada en el meu
esforç i donant-ho tot. Si no hi pensava, el tub no existia, anava fent,
esbufegant per la mascareta, que va acabar ben xopa, però que em protegia del
fred. Em van avançar alguns, corrents. I quan m'acostava al tub, vaig córrer jo
també, al seu darrera, amb la intenció de poder coincidir al temut tub amb
algú. Però la pujadeta que hi havia abans, va fer que es distanciessin i vaig
començar a fer-me a la idea que aquell tràngol l'havia de passar sola. Mentre baixava
ja pel tram de pedrotes, la meva ment va idear un pla. Passaria indiferent,
sense mirar als costats i sense parar-me. No ho podia fer emocionant, ni mirar
als costats, ni res. Em vaig mentalitzar poderosament. Estava preparada. El tub
va aparèixer, més prim que mai. Pim, pam, pum. En un tres i no res, estava a
l'altra banda. Com? Saltant de l'emoció, totalment satisfeta amb mi mateixa i
infinitament agraïda per la corda, que no vaig utilitzar i per la gran podada
d'esbarzers, que no vaig veure ni de reüll, em vaig disposar a encarar la
pujada amb una potència més pròpia dels trens de vapor. Esbufegant com la
millor de les locomotores, el meu pas ràpid va fer que em creués amb alguns
caminants de la cursa i tot. Això era extasiant! Havia creuat el tub i a sobre
ara avançava gent. Vaig concentrar-me tant que vaig començar a trotar, en la
baixada. I ja no vaig parar fins arribar a la meta, vermella com un tomàquet,
tota curulla d'alegria. El David en veure'm la cara ni m'ho va preguntar i es
va limitar a afirmar amb un somriure...
ꟷ Has passat al final!
L'Andrés va mirar la pantalla
de l'ordinador i va apuntar el meu temps, immutable.
Aleshores vaig poder mirar al
meu voltant, tot sentint el cor encara accelerat. Vaig trobar unes companyes de
marxa nòrdica que havien sortir abans. Em van explicar que una d'elles havia
passat moltíssima por en el tub. Sort en va tenir de la resta del grup, que a
mode d'entrepà, la van fer passar, sense que pogués mirar a baix. També vaig
trobar una veïna amb la seva filla. Ella havia passat tant tranquil·la. ꟷ No
entenc com el meu marit i la meva filla han passat tanta por, em deia. També
vaig trobar grups de famílies dels Petits Dracs i altre gent del poble. Tot
cares conegudes. Després de tots aquests mesos de tanta solitud social,
trobar-se inclosa en una jornada solidària com aquesta, tots a l'una, m'omplia
l'ànima assedegada, de plenitud, joia i companyia. Quina energia es desprenia
d'aquella plaça! També vaig veure arribar les persones que havia avançat, amb
una de les quals havia entaulat conversa i tot, durant la dura pujada, entre
esbufec i esbufec. Tothom semblava satisfet. Començava a refredar-me, era hora
de tornar a casa. Vaig sentir admiració pels sacrificats organitzadors que
estaven allà amb el fred i el vent que
feia.
Al tornar a casa m'esperava el
meu marit. ꟷ Has passat, no? va dir sense rastre de dubte.
Ara sortiria ell, de nou, amb
la nostra filla i un amic seu del KamesKids i de classe.
Després de dutxar-me vaig
agafar el petit de la casa i vam sortir junts a la plaça de l'ajuntament per
anar a rebre'ls a l'arribada. Vaig trobar-hi més persones conegudes, quina
alegria veure tothom, units, tots, fent un esforç personal enorme per una causa
comuna i altruista. Alguns havien portat els més menuts en motxilles, quin
mèrit! Vam rebre els tres corredors, cansats i satisfets, com uns herois.
A la tarda, després de dinar,
vaig anar amb el menut al parc de davant de la plaça de Can Turu. Des d'allà
podia distingir participants amb el dorsal, corrents o caminant, omplint les
franges horàries de tota la jornada solidària. Vaig trobar-me unes caminants,
una mica despistades, que volien fer el circuit de muntanya i no anaven pel
camí que era. Al cap de poc, uns corredors del circuit de muntanya, passaven a tota velocitat, encarant l'última pujada del
carrer Nou. I després encara va aparèixer, com un fantasma, un corredor
silenciós, amb roba d'estiu i sense sabatilles ni mitjons, corrent a una
velocitat esgarrifosa.
De nou a casa, el meu marit va
tornar a marxar a la plaça de l'ajuntament a veure com anaven. Ja estaven
recollint i els va ajudar una mica abans de tornar a casa i deixar-los, encara,
feinejant per estona.
En resum, més de mil euros
recaptats i més de 200 participants que van passar pel tub. Una jornada com
feia temps que no vivíem, meravellosa, solidària, familiar, emocionant, de
superació i reptes personals i sobretot, molt vertiginosa! Moltíssimes gràcies!
Elena Albertí
Martínez de Velasco
