Corre-camina contra la Covid

Activitat solidària per recaptar diners per la Covid-19 en un dia ventós, gèlid i assolellat, a parts iguals.

Relat de la sòcia Elena Albertí, on explica la seva experiència dins d'aquesta activitat organitzada el dia 2 de gener de 2021. 

La jornada havia començat en la foscor de la nit. Ja el dia abans, però, els organitzadors havien realitzat l'itinerari amunt i avall, recorrent tots els punts de la ruta, tot fent especial atenció als encreuaments i a un punt molt especial on s'havia de passar per sobre d'un tub, envoltat d'esbarzers i de vertigen, del circuit de muntanya (de 5,5 km). També hi havia un circuit d'asfalt (de 6 km).

Amb el sol amagat rere les muntanyes i un fred horrorós intensificat pel vent, van col·locar taules i tanques i tot el necessari perquè els més matiners, com l'Aitor, poguessin sortir a les 7 del matí, quan mig poble encara dormia. Mentre ja s'estrenava el recorregut, la resta de participants es preparava, cadascú amb els seus rituals i  robes, a casa seva. El meu marit va marxar a córrer a les 8 i allà em vaig quedar jo, a casa, amb la meva inquietud, sense poder compartir-la amb la canalla que encara dormia. Em vaig equipar i uns nervis em van recórrer el cos. El dia abans havia anat a passejar fent la ruta i havia descobert, pel meu horror, que al mig del camí havien posat un tub, prim i llarg, envoltat del no res, d'aigua, foscor i molts esbarzers, no sabria precisar. Tant incrèdula m'ho vaig mirar que, convençudíssima que per allà no podia ser vaig agafar l'altre caminoi, direcció  la font del Frare. El GPS va començar a fer sorollets sospitosos. Mec! Mec! Que voldria aquest? Com per allà hi ha poca cobertura no vaig fer cas dels sorolls i vaig seguir. Mec! Mec! Mec! Vaig treure l'aparell de la butxaca i una suor freda em va recórrer el cos vers la certesa que aquella pantalla m'indicava... El camí seguia pel tub, per on estava ara no era, tot i les meves ganes tremendes que fos per allà. Vaig recular tremolosa i m'anava mentalitzant. Pels que encara no ho sabeu, us haig de confessar que tinc vertigen. Una cosa començava a tenir clara: si m'aturava com abans, no tindria les forces necessàries per passar. Així que m'hi vaig acostar, el cor es va accelerar perillosament, les cames em van començar a fer figa i no se si  tenia fred o calor. Vaig agafar els bastons com una funambulista, sort que no em veia ningú, i vaig començar a caminar, procurant fixar la vista en el tub. I és clar, les coses que es fan sense pensar... A mig camí em vaig adonar que ja no tenia valor per donar la volta, penedida de la meva gosadia imprudent.

ꟷ Que no veus que estàs sola i que si caus allà et quedes! em deia una veueta gens útil en aquells moments. Les cames van ser de gran ajuda, la ment ja no, i amb una força de voluntat extraterrestre vaig anar fent saltets o passes o no sé què fins arribar a l'últim esglaó plena de vertigen, de taquicàrdia, de suor freda i de mal cos en general. Però l'havia travessat!!! L'eufòria no va poder contrarestar el cos de blandiblú que se'm va quedar i la sensació de culpabilitat d'haver fet una imprudència.

ꟷ Que tens fills petits, quina vergonya! em deia la veueta. La pujada em va venir bé per recompondre'm una mica i baixar pulsacions, però vaig arribar a  casa dient-li al meu marit que jo per allà no podria tornar a passar sola.

No et preocupis, ara els hi dic als organitzadors. No et desapuntis, per ara, i sinó pensa que sempre pots fer la volta per la font del Frare, va afegir com si res.

Em vaig anar a dormir aviat per no pensar més en el tema. No les tenia totes.

L'endemà és on ens havíem quedat, després d'aquest parèntesi. Així doncs, quan va arribar el meu marit de córrer, ja em va veure els ulls interrogatius fixats als seus.

ꟷ Han posat una corda i  han tret esbarzers! Tampoc m'hi he pogut  fixar gaire, anava corrents!

A sobre vacil·lant, vaig pensar,... com ha passat corrents... Ja!

Aleshores vaig prendre una decisió. Si havien passat tantes molèsties fent el tema més "segur" havia de passar com fos. I, secretament, pensava que potser podria coincidir amb algú que em pogués donar un cop de mà.

Vaig agafar els meus nervis i els meus  bastons de marxa nòrdica i em vaig presentar a la sortida. De seguida que em van veure arribar, el David i l'Andrés, em van dir que havien posat tot de mesures al tub. No podia ser desagraïda!

ꟷ Espero passar-lo! Tinc aquesta intenció... vaig dir més decidida del que realment estava.

I com si tingués un coet al cul, vaig sortir disparada i no em va caldre tret de sortida ni públic per tenir l'adrenalina als màxims compatibles amb la vida, rondant-me dins del cos. Amb aquesta sobredosi química, els peus m'anaven a tope, concentrada en el meu esforç i donant-ho tot. Si no hi pensava, el tub no existia, anava fent, esbufegant per la mascareta, que va acabar ben xopa, però que em protegia del fred. Em van avançar alguns, corrents. I quan m'acostava al tub, vaig córrer jo també, al seu darrera, amb la intenció de poder coincidir al temut tub amb algú. Però la pujadeta que hi havia abans, va fer que es distanciessin i vaig començar a fer-me a la idea que aquell tràngol l'havia de passar sola. Mentre baixava ja pel tram de pedrotes, la meva ment va idear un pla. Passaria indiferent, sense mirar als costats i sense parar-me. No ho podia fer emocionant, ni mirar als costats, ni res. Em vaig mentalitzar poderosament. Estava preparada. El tub va aparèixer, més prim que mai. Pim, pam, pum. En un tres i no res, estava a l'altra banda. Com? Saltant de l'emoció, totalment satisfeta amb mi mateixa i infinitament agraïda per la corda, que no vaig utilitzar i per la gran podada d'esbarzers, que no vaig veure ni de reüll, em vaig disposar a encarar la pujada amb una potència més pròpia dels trens de vapor. Esbufegant com la millor de les locomotores, el meu pas ràpid va fer que em creués amb alguns caminants de la cursa i tot. Això era extasiant! Havia creuat el tub i a sobre ara avançava gent. Vaig concentrar-me tant que vaig començar a trotar, en la baixada. I ja no vaig parar fins arribar a la meta, vermella com un tomàquet, tota curulla d'alegria. El David en veure'm la cara ni m'ho va preguntar i es va limitar a afirmar amb un somriure...

ꟷ Has passat al final!

L'Andrés va mirar la pantalla de l'ordinador i va apuntar el meu temps, immutable.

Aleshores vaig poder mirar al meu voltant, tot sentint el cor encara accelerat. Vaig trobar unes companyes de marxa nòrdica que havien sortir abans. Em van explicar que una d'elles havia passat moltíssima por en el tub. Sort en va tenir de la resta del grup, que a mode d'entrepà, la van fer passar, sense que pogués mirar a baix. També vaig trobar una veïna amb la seva filla. Ella havia passat tant tranquil·la. ꟷ No entenc com el meu marit i la meva filla han passat tanta por, em deia. També vaig trobar grups de famílies dels Petits Dracs i altre gent del poble. Tot cares conegudes. Després de tots aquests mesos de tanta solitud social, trobar-se inclosa en una jornada solidària com aquesta, tots a l'una, m'omplia l'ànima assedegada, de plenitud, joia i companyia. Quina energia es desprenia d'aquella plaça! També vaig veure arribar les persones que havia avançat, amb una de les quals havia entaulat conversa i tot, durant la dura pujada, entre esbufec i esbufec. Tothom semblava satisfet. Començava a refredar-me, era hora de tornar a casa. Vaig sentir admiració pels sacrificats organitzadors que estaven allà amb el fred i el vent  que feia.

Al tornar a casa m'esperava el meu marit. ꟷ Has passat, no? va dir sense rastre de dubte.

Ara sortiria ell, de nou, amb la nostra filla i un amic seu del KamesKids i de classe.

Després de dutxar-me vaig agafar el petit de la casa i vam sortir junts a la plaça de l'ajuntament per anar a rebre'ls a l'arribada. Vaig trobar-hi més persones conegudes, quina alegria veure tothom, units, tots, fent un esforç personal enorme per una causa comuna i altruista. Alguns havien portat els més menuts en motxilles, quin mèrit! Vam rebre els tres corredors, cansats i satisfets, com uns herois.

A la tarda, després de dinar, vaig anar amb el menut al parc de davant de la plaça de Can Turu. Des d'allà podia distingir participants amb el dorsal, corrents o caminant, omplint les franges horàries de tota la jornada solidària. Vaig trobar-me unes caminants, una mica despistades, que volien fer el circuit de muntanya i no anaven pel camí que era. Al cap de poc, uns corredors del circuit de muntanya, passaven a  tota velocitat, encarant l'última pujada del carrer Nou. I després encara va aparèixer, com un fantasma, un corredor silenciós, amb roba d'estiu i sense sabatilles ni mitjons, corrent a una velocitat esgarrifosa.

De nou a casa, el meu marit va tornar a marxar a la plaça de l'ajuntament a veure com anaven. Ja estaven recollint i els va ajudar una mica abans de tornar a casa i deixar-los, encara, feinejant per estona.

En resum, més de mil euros recaptats i més de 200 participants que van passar pel tub. Una jornada com feia temps que no vivíem, meravellosa, solidària, familiar, emocionant, de superació i reptes personals i sobretot, molt vertiginosa! Moltíssimes gràcies!

 Elena Albertí Martínez de Velasco