Activitat solidària per recaptar diners per la Covid-19 en un dia ventós, gèlid i assolellat, a parts iguals.
Relat de la sòcia Elena Albertí, on explica la seva experiència dins d'aquesta activitat organitzada el dia 2 de gener de 2021.
La jornada havia començat en la foscor de la nit. Ja el dia abans, però, els organitzadors havien realitzat l'itinerari amunt i avall, recorrent tots els punts de la ruta, tot fent especial atenció als encreuaments i a un punt molt especial on s'havia de passar per sobre d'un tub, envoltat d'esbarzers i de vertigen, del circuit de muntanya (de 5,5 km). També hi havia un circuit d'asfalt (de 6 km).
ꟷ Que no veus que estàs sola i
que si caus allà et quedes! em deia una veueta gens útil en aquells moments.
Les cames van ser de gran ajuda, la ment ja no, i amb una força de voluntat
extraterrestre vaig anar fent saltets o passes o no sé què fins arribar a
l'últim esglaó plena de vertigen, de taquicàrdia, de suor freda i de mal cos en
general. Però l'havia travessat!!! L'eufòria no va poder contrarestar el cos de
blandiblú que se'm va quedar i la sensació de culpabilitat d'haver fet una
imprudència.
ꟷ Que tens fills petits, quina
vergonya! em deia la veueta. La pujada em va venir bé per recompondre'm una
mica i baixar pulsacions, però vaig arribar a
casa dient-li al meu marit que jo per allà no podria tornar a passar
sola.
No et preocupis, ara els hi
dic als organitzadors. No et desapuntis, per ara, i sinó pensa que sempre pots
fer la volta per la font del Frare, va afegir com si res.
Em vaig anar a dormir aviat
per no pensar més en el tema. No les tenia totes.
L'endemà és on ens havíem quedat, després d'aquest parèntesi. Així doncs, quan va arribar el meu marit de córrer, ja em va veure els ulls interrogatius fixats als seus.
ꟷ Han posat una corda i han tret esbarzers! Tampoc m'hi he pogut fixar gaire, anava corrents!
A sobre vacil·lant, vaig
pensar,... com ha passat corrents... Ja!
Aleshores vaig prendre una
decisió. Si havien passat tantes molèsties fent el tema més "segur"
havia de passar com fos. I, secretament, pensava que potser podria coincidir
amb algú que em pogués donar un cop de mà.
Vaig agafar els meus nervis i
els meus bastons de marxa nòrdica i em
vaig presentar a la sortida. De seguida que em van veure arribar, el David i
l'Andrés, em van dir que havien posat tot de mesures al tub. No podia ser
desagraïda!
ꟷ Espero passar-lo! Tinc
aquesta intenció... vaig dir més decidida del que realment estava.
ꟷ Has passat al final!
L'Andrés va mirar la pantalla de l'ordinador i va apuntar el meu temps, immutable.
Aleshores vaig poder mirar al
meu voltant, tot sentint el cor encara accelerat. Vaig trobar unes companyes de
marxa nòrdica que havien sortir abans. Em van explicar que una d'elles havia
passat moltíssima por en el tub. Sort en va tenir de la resta del grup, que a
mode d'entrepà, la van fer passar, sense que pogués mirar a baix. També vaig
trobar una veïna amb la seva filla. Ella havia passat tant tranquil·la. ꟷ No
entenc com el meu marit i la meva filla han passat tanta por, em deia. També
vaig trobar grups de famílies dels Petits Dracs i altre gent del poble. Tot
cares conegudes. Després de tots aquests mesos de tanta solitud social,
trobar-se inclosa en una jornada solidària com aquesta, tots a l'una, m'omplia
l'ànima assedegada, de plenitud, joia i companyia. Quina energia es desprenia
d'aquella plaça! També vaig veure arribar les persones que havia avançat, amb
una de les quals havia entaulat conversa i tot, durant la dura pujada, entre
esbufec i esbufec. Tothom semblava satisfet. Començava a refredar-me, era hora
de tornar a casa. Vaig sentir admiració pels sacrificats organitzadors que
estaven allà amb el fred i el vent que
feia.
Al tornar a casa m'esperava el
meu marit. ꟷ Has passat, no? va dir sense rastre de dubte.
Després de dutxar-me vaig
agafar el petit de la casa i vam sortir junts a la plaça de l'ajuntament per
anar a rebre'ls a l'arribada. Vaig trobar-hi més persones conegudes, quina
alegria veure tothom, units, tots, fent un esforç personal enorme per una causa
comuna i altruista. Alguns havien portat els més menuts en motxilles, quin
mèrit! Vam rebre els tres corredors, cansats i satisfets, com uns herois.
A la tarda, després de dinar,
vaig anar amb el menut al parc de davant de la plaça de Can Turu. Des d'allà
podia distingir participants amb el dorsal, corrents o caminant, omplint les
franges horàries de tota la jornada solidària. Vaig trobar-me unes caminants,
una mica despistades, que volien fer el circuit de muntanya i no anaven pel
camí que era. Al cap de poc, uns corredors del circuit de muntanya, passaven a tota velocitat, encarant l'última pujada del
carrer Nou. I després encara va aparèixer, com un fantasma, un corredor
silenciós, amb roba d'estiu i sense sabatilles ni mitjons, corrent a una
velocitat esgarrifosa.
De nou a casa, el meu marit va
tornar a marxar a la plaça de l'ajuntament a veure com anaven. Ja estaven
recollint i els va ajudar una mica abans de tornar a casa i deixar-los, encara,
feinejant per estona.
En resum, més de mil euros
recaptats i més de 200 participants que van passar pel tub. Una jornada com
feia temps que no vivíem, meravellosa, solidària, familiar, emocionant, de
superació i reptes personals i sobretot, molt vertiginosa! Moltíssimes gràcies!
