la primera vegada

Si, un bon títol, diumenge, marató Empúries, campionat de Catalunya de marató absolut i per categories, i primera cursa que vaig plegar, que vaig abandonar, la meva primera vegada!!!! Aquest any va començar amb moltes expectatives, però....com ja sabeu van canviar moltes coses. Passada la marató de Bcn i sense acabar de trobar la forma, només entrenava per creuar la meta de la marató d'Empúries sense agonitzar....i arriba Setmana Santa....aprofitem, va dies de festa fem tiradetes per acumular. Primer dia 17, segon dia 17 més, tercer dia 17....ui molesta el soli...o el bessó o... no sé però molesta. El següent cap de setmana tinc tirada llarga pre-marató, només entreno un dia i amb molt males sensacions, darrera el taló molesta i bastant. Diumenge al fer la tirada començo i acabo amb molèsties, però molt contenta per haver aguantat i del ritme que hem portat. Però a la tarda....inflamació i quan em toco i bellugo el peu fa un soroll estrany, com si trepitgés neu. I a la nit, navego per internet..i males notícies. M'espanto i dilluns truco al traumatòleg, per saber que em passa. Ecografia, i resultat: bursitis i tendó d'Aquiles inflamat........ Per poder córrer a Empúries decidim fer una teràpia de xoc, dues sessions de mesoterapia, i dues de fisio per intentar arribar més o menys a punt, intentar descansar al màxim el peu, amb el que em planto a Empúries amb només 20 kms en 15 dies, un risc però com a mínim amb el peu descansat. I bé arribem com cada any als mateixos apartaments, recollida de pitralls massiva per la barqueta, sopar aviat (pasta i pasta), i a dormir. 6:30 sona el despertador i amunt, dutxa, esmorzar i café. 7:30 agafem els cotxes i anem cap a la sortida. Preparem les coses, ens posem els pitralls, reparteixo les bosses, Julián, Anna, Miguel, Joan Ramon, Xavi i Anna, tots allà. Ens trobem i sense escalfament, ens anem seguint als soldats a la sortida. En mig d'una gran barqueta, on també estan en Llorenç i el Xavi, i alguns altres que s'afegeixen al darrer moment, el pla és sortir a 4'40 i mantenir el ritme. Comencem i ui....no va bé començo a notar molèsties, intento no fer cas, però..... no puc evitar-ho. El ritme que portem és més elevat....anem a una mitja de 4'30.....però les sensacions de cames són bones. Tot i que encara falten moooolts kms. Anar tant i tant bé acompanyada fa que la decisió sigui molt dura, però les molèsties van a més i em fa molta por trencar-me. Entrem en el camí de ronda passant per davant de la meta, faig un comentari al Miguel de no poder seguir i tots criden que afluixem el ritme però que segueixi, ho intento una mica més, sense èxit i discretament li comento a l'Andreu q paro q no puc més i q em guardi el secret.... Ha estat molt dur, per sort, allà està el Ruben, i al veure'l m'aguanto les llàgrimes. M'anima i em va bé. Ara toca anar a buscar les coses i avisar a tothom, al Toni, als meus pares, al Julian que he abandonat, és molt dur i quan em trobo amb el Julian m'enfonso i trenco a plorar. Desprès mica en mica em refaig i em centro a esperar als altres, a penjar la pancarta i a animar quan passen per allà davant. Quan mica en mica vaig sent conscient del meu dolor em sento bé per haver estat capaç de plegar, tot i que el que ha significat això. Així que m'espero amb el Toni i el Julián i la resta de corredors de Vila a l'arribada, per fer fotos. El primer...bufff quin ritme, i quina sorpresa, el David, segon.... mira q anava despenjat, ha atrapat al segon i li ha pres el lloc, quina cursa!!!! I van arribant, Manu sub 3h, el Xavi, també sub 3h vaja dos cracks. El Carles,també arriba gens malament per l'entrenament q porta acumulat....i la primera dona......i a escassos 500 mts, l'Anna, amb el Quim, el Manolo i el Joan Ramon acompanyant-la, quin goig que fan. Una mica desprès el Miguel, ains quin patir aquest home......amb un bon gruix a meta, anem a fer-nos quatre fotos, no podem entretenir-nos massa, la meva mare, s'ha fet mal al peu i volem tornar aviat a casa, així que no veig la resta de gent ni els premis ni res......primer és això. Amb el cor en un puny passo el camí de tornada i part de la tarda tot i que el meu cap tal i com camino sap q ha triat la millor opció....la primera vegada que plego en una cursa! en trec una cosa de tot això, les coses no van com volem però si passa és per algun motiu, i per mi veure tots els missatges d'ànim ha estat increïble i encoratjador, la propera lluitaré, i ja veureu com tornaré..........