MARATÓ EMPURIES

bé, encara amb les cames que no sé de quin són, aqui va la meva crónica de la marató...

Arribem dissabte i anem a buscar els pitralls, primers nervis pre-cursa (bueno, primers no ja portava tota la setmana histérica, amb la lesió no tenia molt clar com aniria...). Em començo a trobar gent coneguda d'altres curses, intercanviem impressions, ningú té molt clar com serà el recorregut, el Carles planifica als nostres acompanyants on poden anar a veure'ns, com sempre encarregant-se de la pitjor part de la logística. Recollim tots els pitralls, i cap els apartaments. Totalment recomanables, moderns, en bon lloc. Sopar i a una hora prudencial a dormir (bueno, vem veure el partir del Barça..... ;-))) Comença a ploure.... :-(((((
A les 6.30 sona el despertador, amunt i a esmorzar, tenim el campament base a l'apartament dels Gamisans, tots allà. Preparem els trastos i cap a la sortida. Gent escalfant ja, ui i nosaltres encara estem així.... però tranquils no passa res.....només que el cel està ben tapat i amb tota la sensació de ploure. Estic mooooooolt nerviosa, intento semblar tranquil·la però em sembla que no puc disimular-ho, és massa important aquesta cursa per molt que diguin que desprès de 15 dies arrossegant la cama no puc aspirar a molt, però tots els entrenos de l'any els haig de jugar a cara o creu. Ens canviem i anem a la sortida, l'entorn és inmillorable, però no me n'adono fins ara que amb calma miro les fotos!. Estem a primera fila, no podem perdre pasada, ens hem de fer la foto amb la guàrdia ;-). Un dos i tres, sortida i comencem molt bé tots plegats, escalfant hem coincidit amb el Fernando del Corral que s'apunta i el Manu. anem els 4 junts, quina companyia!, perfecte, però s'anime, i van caient els kms, alguns ràpids, alguns a ritme, però sense fiar-nos massa, els punts kms estan una mica malament... Però ui, començo a tenir el tema "xungo", el meu isquio es comença a fer notar :-( el Fernando ens abandona al km 15 aprox. ell pot anar molt més ràpid. Al pas de la mitja anem en el temps que volia que intentés fer el Carles, però les molèsties ja comencen a ser intenses, tinc tot l'isquio com una pedra, necessito afluixar el ritme i bastant, no sé si podré acabar. Continuo el Manu ens abandona a veure si pot continuar amb el ritme.
Tinc sort i el Carles no m'abandona, haig de reconèixer que la vaig acabar gràcies a ell, no para d'animar-me i esperonar-me, s'encarrega de marcar el ritme, de preguntar-me de com vaig, d'obligar-me a veure, a menjar, fins i tot a no pensar en la meva cama.
Agafem la part "xunga" cap a Albons, i em veig forçada a parar-me i estirar, tinc la sensació de trencar-me, però no puc, ara no, vaig la segona haig d'aguantar!!!. Em costa mooooooooolt i en aquest tram d'anada i tornada em paro com 4-5 vegades!. Haig de fer-la, com sigui, per tots els que confien en mi!. Bé, ja estem al 35, ara ja ni que sigui caminant haig d'arribar. Costa cada vegada més córrer, pateixo, i molt, ja no només l'isquio, al córrer malament em comença a fer mal el taló també, però callo, intento no queixar-me massa, però comprovo que m'estic queixant molt. Els darrers 2 kms es fan eterns, tot i que en tot moment m'animen, ens acompanyen un parell d'amics del Carles en bici, gràcies a vosaltres també, el tram final creuant el pont la gent et dona ales, i se m'oblida tot, ja estic, ja he fet el 41, ja arribo, tinc l'arc allà, i a tots esperant a la porta d'entrada, s'afegeix la canalla per creuar la meta. JA ESTÀ. No puc caminar gaire bé, em fan mooooolt mal les cames, finalment acabo en 3h 17. 23 lluny del que volia fer, però hi han més maratons per fer. Ara gaudeixo de les felicitacions, de les abraçades, i de la companyia. 2ª dona, l'esforç i el patiment han tingut la seva recompensa. Lliurament de premis, de la cursa, del campionat de Catalunya absolut, campionat Catalunya Veterà... i cap als apartaments, una dutxa, a dinar i a tornar a casa.
Al vespre estic tant cansada que no puc ni dormir. Dilluns no puc caminar, tinc les cames fetes pols, però el taló!!!! és increible, tenim un entrenador que no se li acut res més que anar encomanant els seus mals, això de la fascitis és terriblement dolorós.
No és fins que no expliques el que has fet que te n'adones que no tens mai prou, sempre busques més, anar més enllà, i que no ens conformem amb el que aconseguim. No estic contenta pel meu temps, ni per com em va anar la cursa, ja que amb l'entreno que portava, volia alguna cosa més, però bé, a casa tinc una medalla de sots-campiona de Cataluna absoluta de marató, i campiona de catalunya veterana F35 de marató, i estic contenta i feliç de poder dir que això és gràcies a tots vosaltres.

Estic orgullosa de poder dir que tinc els millors companys d'entrenaments i de curses, i la llebre més increïble que puguis imaginar. Tots plegats sou FANTÀSTICS.


La resta dels que van córrer van fer un molt bon paper, la crónica general el Carles l'està "cuinant".....